“Ja fa
anys, quan encara era jove, quan els records eren molt més vius que ara, vaig
provar d’escriure sobre ella unes quantes vegades, però no vaig poder acabar ni
una sola línia. Sabia que si era capaç d’escriure aquella primera ratlla la
resta vindria sola, però tot i així no me’n vaig sortir. Ho tenia tot tan clar
que no sabia per on posar-m’hi. Em passava com amb els mapes, que a vegades són
tan detallats que no serveixen. Ara, però, sóc conscient que el que es pot
posar en el recipient imperfecte de l’escriptura no són sinó records i idees
imperfectes.”
“El que
ens fa normals és saber que no ho som.”
Tòquio Blues, Haruki Murakami
Un escriptor oriental que escriu com un d'occidental. El llibre del meu estiu 2011.
M'encanta aquesta última frase. Molt.
ResponEliminaI també estic mil d'acord amb que l'escriptura només recull els records d'una manera imperfecte, i que tansols als nostres caps en guardem la imatge viva; si més no, és un dels pocs recursos per fer que surtin (tot i que mancats de realitat) i perdurin una mica més que les nostres curtes vides.
A