El pervers extrem de la 'machine à habiter', l'avantguarda al límit, la racionalització portada a la irracionalitat, un món surrealistament modern paral·lel a una realitat també caricaturitzada, un artifici grotesc, abstracte i absurd lluny d'una naturalesa instintiva. Humor francès a inicis de segona meitat del segle passat.
"Sonaven violins de fons, però no hi havia música. Les gotes de pluja impactaven fortament contra el vidre de la finestra, però no hi havia ni un sol núvol al cel, tan clar com blau aquell dia. Les roses quasi seques que hi havia sobre la taula se seguien pansint cada segon que passava, però feien olor de com si fóssin ben fresques, i les agulles del rellotge no es movien.
De sobte es va quedar adormit i va somniar la pròpia experiència viscuda.
Sonaven
violins de fons, però no hi havia música. Les gotes de pluja impactaven
fortament contra el vidre de la finestra, però no hi havia ni un sol
núvol al cel, tan clar com blau aquell dia. Les roses quasi seques que hi
havia sobre la taula se seguien pansint cada segon que passava, però
feien olor de com si fóssin ben fresques, i les agulles del rellotge no
es movien.
De sobte es va quedar adormit i va somniar la pròpia experiència viscuda.
Sonaven
violins de fons, però no hi havia música..."
Avui, el que resulta ser la més gran àrea residencial planificada a Europa s'ha anat convertint en el centre d'una regió densament urbana, amb successius canvis en les seves funcions i en les seves formes. L'Eixample ha de veure com els pisos senyorials originaris es tranformen en oficines o es divideixen en apartaments, quan no són enderrocats per a emblemàtics nous edificis de grans firmes. Els grans solars que eren escoles, cinemes o esglésies, garatges o magatzems, cedeixen davant el promotor futbolista o davant la petició d'una associació de veïns que reclama un retall de parc. El petit comerç s'esfuma i el car tendeix a traslladar-se a les zones de nova residència o a l'imperi de les grans galeries i magatzems. La circulació és intensiva i extensiva, però ordenada, mentre que l'aparcament destrossa els terres del vianant. Els cinemes i els bars tendeixen a agrupar-se, com ho fan els despatxos i les agències, i com també ho acaben fent, per hores i per torns, els visitants i els treballadors. només els bancs són a tot arreu, sempre amb la seva mirada glacial de buides vitrines metàl·liques de luxe.
L'Eixample, però, té arbres, uns 30.000 arbres, a 250 quilòmetres de voreres amples de cinc metres; prop de deu mil solars, a unes 600 illes de cases (i, per tant, més de dos mil xamfrans). I té, sobretot, cases de gran arquitectura, entre les quals es mostren exemples de la més bellesa modernista, eclèctica, noucentista, historicista o racionalista. Amb els grans patis interiors, grans com a places, on la intimitat domèstica es combina amb una sensació de companyia veïnal, discreta i distant. I té un microclima envejable. L'Eixample és rectilini sense ser mai monòton, característic sense deixar de ser cosmopolita, públic i privat com a espai sense solució de cointinuïtat. La seva imatge és la que tot turista s'enduu de Barcelona: amb unes gotes de Gaudí i un regust de gòtic. Però també és la imatge que els mateixos barcelonins tenen de la seva ciutat i la que un europeu culte assimila a la idea de ciutat moderna del segle XIX.
Deu lliçons sobre Barcelona, Manuel de Solà-Morales.
"...Uno tiene que imaginarse el mundo como una hoja de papel y a un creadordibujando, probando con objetos que todavía no existen. Las huellas no sonsólo lo que queda cuando algo ha desaparecido, sino que también pueden serlas marcas de un proyecto, de algo que va a revelarse. Lo visible empieza conla luz. Y en cuanto hay luz, hay sombra. La mano dibuja sombras en el blancodel papel. Todo dibujo es una sombra en torno a la luz..."
“Ja fa
anys, quan encara era jove, quan els records eren molt més vius que ara, vaig
provar d’escriure sobre ella unes quantes vegades, però no vaig poder acabar ni
una sola línia. Sabia que si era capaç d’escriure aquella primera ratlla la
resta vindria sola, però tot i així no me’n vaig sortir. Ho tenia tot tan clar
que no sabia per on posar-m’hi. Em passava com amb els mapes, que a vegades són
tan detallats que no serveixen. Ara, però, sóc conscient que el que es pot
posar en el recipient imperfecte de l’escriptura no són sinó records i idees
imperfectes.”
