H!: 1/1/12

23/1/12

RENDICIÓ

"Sonaven violins de fons, però no hi havia música. Les gotes de pluja impactaven fortament contra el vidre de la finestra, però no hi havia ni un sol núvol al cel, tan clar com blau aquell dia. Les roses quasi seques que hi havia sobre la taula se seguien pansint cada segon que passava, però feien olor de com si fóssin ben fresques, i les agulles del rellotge no es movien.

De sobte es va quedar adormit i va somniar la pròpia experiència viscuda. 

Sonaven
 violins de fons, però no hi havia música. Les gotes de pluja impactaven
 fortament contra el vidre de la finestra, però no hi havia ni un sol 
núvol al cel, tan clar com blau aquell dia. Les roses quasi seques que hi 
havia sobre la taula se seguien pansint cada segon que passava, però 
feien olor de com si fóssin ben fresques, i les agulles del rellotge no 
es movien.

De sobte es va quedar adormit i va somniar la pròpia experiència viscuda. 

Sonaven
 violins de fons, però no hi havia música..."

15/1/12

CAMILLE PISSARRO

"Heureux ceux qui voient de belles choses dans les endroits modestes où d'autres ne voient rien."

"Bienaventurados los que ven cosas hermosas en lugares humildes donde otras personas no ven nada."

12/1/12

Avui, el que resulta ser la més gran àrea residencial planificada a Europa s'ha anat convertint en el centre d'una regió densament urbana, amb successius canvis en les seves funcions i en les seves formes. L'Eixample ha de veure com els pisos senyorials originaris es tranformen en oficines o es divideixen en apartaments, quan no són enderrocats per a emblemàtics nous edificis de grans firmes. Els grans solars que eren escoles, cinemes o esglésies, garatges o magatzems, cedeixen davant el promotor futbolista o davant la petició d'una associació de veïns que reclama un retall de parc. El petit comerç s'esfuma i el car tendeix a traslladar-se a les zones de nova residència o a l'imperi de les grans galeries i magatzems. La circulació és intensiva i extensiva, però ordenada, mentre que l'aparcament destrossa els terres del vianant. Els cinemes i els bars tendeixen a agrupar-se, com ho fan els despatxos i les agències, i com també ho acaben fent, per hores i per torns, els visitants i els treballadors. només els bancs són a tot arreu, sempre amb la seva mirada glacial de buides vitrines metàl·liques de luxe.

L'Eixample, però, té arbres, uns 30.000 arbres, a 250 quilòmetres de voreres amples de cinc metres; prop de deu mil solars, a unes 600 illes de cases (i, per tant, més de dos mil xamfrans). I té, sobretot, cases de gran arquitectura, entre les quals es mostren exemples de la més bellesa modernista, eclèctica, noucentista, historicista o racionalista. Amb els grans patis interiors, grans com a places, on la intimitat domèstica es combina amb una sensació de companyia veïnal, discreta i distant. I té un microclima envejable. L'Eixample és rectilini sense ser mai monòton, característic sense deixar de ser cosmopolita, públic i privat com a espai sense solució de cointinuïtat. La seva imatge és la que tot turista s'enduu de Barcelona: amb unes gotes de Gaudí i un regust de gòtic. Però també és la imatge que els mateixos barcelonins tenen de la seva ciutat i la que un europeu culte assimila a la idea de ciutat moderna del segle XIX.

Deu lliçons sobre Barcelona, Manuel de Solà-Morales.